Una reflexió sobre la Solidaritat
La societat ens demana que a l’escola s’eduqui en valors. Vol dir això que la societat aliena a l’escola no ho fa? la resposta és evident: tothom ho fa, tothom dóna models i pautes de comportament, els valors es transmeten contínuament a través dels mitjans més diversos; el problema no és tant de transmetre valors sinó de triar quins valors es transmeten. Aquesta societat té mala consciència perquè els valors que proposa, a vegades subliminalment i d’altres vegades sense amagar-se’n, són contradictoris. Hem de ser bones persones, solidàries, respectuoses, generoses... però sobretot, hem de tenir capacitat per augmentar la productivitat, per ser més competitius, més consumistes, més individualistes... encara que això signifiqui deixar milions de persones a la cuneta.
Una societat que vulgui persones que en unes situacions es comportin com a individus de sistema, però en d’altres es mostrin com a individus respectuosos, empàtics i amables, necessita netejar-se la consciència, i per això busca la complicitat d’institucions com l’escola per fer-se un rentat de façana, per aconseguir una coartada.
Davant de tanta hipocresia, l’escola no es pot permetre el luxe de ser ambigua. Ha de prendre partit amb decisió i fer evidents les contradiccions existents entre els valors que es viuen a l’escola i els valors predominants en una societat en la qual es pressuposa que ha d’estar integrada. En aquest context hem de sentir-nos orgullosos i orgulloses quan diem que la societat va per una banda i l’escola va per una altra. I tant! I que continuï fins que no aconseguim transformar aquesta societat.
Si per viure hem de donar un sentit a la nostra existència, una màxima que pot posar-nos d’acord és que hem vingut a aquest món per ser feliços i que hem de compartir aquesta felicitat amb tothom. El camí no és fàcil, perquè els obstacles per aconseguir aquesta felicitat són molts i de molt diversos àmbits, des dels econòmics fins als afectius. Així, si els sentiments fan moure el món, com nosaltres creiem, ens haurem d’endinsar en aquest món per veure quins sentiments cal potenciar i quins cal gestionar correctament perquè aforin dia a dia en les nostres accions i en les de les nenes i els nens de l’escola. és imprescindible que la nostra actitud com a persones adultes serveixi de model a la canalla i que allò que diem sigui allò que fem.
Un factor que els éssers humans tenim a favor nostre és la capacitat empàtica per compartir i alleugerir el patiment dels altres, i alhora fer créixer en nosaltres sentiments de felicitat i donar sentit a les nostres vides. només cultivant l’empatia podrem apropar-nos a qui està patint i compartir el seu dolor. no des d’una postura de llàstima, que ens col·locaria en un pla superior, amb una actitud de prepotència, sinó entesa com compartir el dolor i tractar d’alleugerir-lo, d’igual a igual. Però l’empatia no solament ha d’estar emmarcada en aquest compartir el patiment, cal que compartim la felicitat.
La solidaritat no ha d’ésser compartir només les penes sinó també les alegries, les satisfaccions, la tendresa, la felicitat, els èxits... no fem res perquè ningú ens ho agraeixi, busquem que la satisfacció sigui mútua. En tot cas, hem de donar les gràcies a tothom a qui puguem ajudar, perquè ens permet donar sentit a les nostres vides i ens fa ser més persones.
Conèixer les dificultats que tenen altres persones, altres col·lectius, altres pobles, ens ajuda a prendre consciència de la nostra fragilitat, personal i social, ens permet posar-nos al seu lloc, veure la realitat des de diverses perspectives i, a partir d’aquest coneixement, ser solidàries i solidaris, denunciar les injustícies i actuar.
La classe és un espai ideal per aprendre conjuntament i ensenyar-nos mútuament, per tenir cura de les persones i que tinguin cura de nosaltres, per col·laborar i dialogar; en definitiva, un espai ideal per cultivar l’altruisme i l’autoestima. Un ambient com aquest ens pot facilitar deixar de banda la inseguretat que pot suposar sortir del nucli familiar; una classe no és més que una família més extensa. Quan a l’aula observem i prenem consciència de la pèrdua afectiva o familiar que ha patit el company o la companya del costat i compartim el seu dolor, ens hi estem solidaritzant. Quan aquella criatura té dificultats en una activitat i algú se li acosta per donar-li un cop de mà, estem trencant aquest cercle viciós que provoca l’egocentrisme de creure’s que no existeix res fora del nucli familiar. Quan una classe està cohesionada i té un sentiment de grup important, quan el grup ha aconseguit estrènyer vincles, hem aconseguit una fita important. Però tampoc ens podem aturar aquí: cal compartir sentiments amb nens i nenes d’altres classes, amb persones d’altres col·lectius..., ja sigui ajudant a cordar sabates a la mainada més petita, ajudant a llegir nenes i nens que ho necessiten, compartint una sessió de psicomotricitat amb gent gran o escoltant de viva veu l’experiència d’una persona que havia estat sense llar.
Avui en dia els mitjans de comunicació ens acosten moltes realitats,
però sovint les vivim com si fossin de ficció, sense acabar de fer-nos conscients que el que veiem i el que sentim està passant de veritat; això fa que no aconseguim fer nostre ni aquell patiment ni aquella felicitat per poder compartir-los. Cal que el món entri a l’escola, però cal que hi entri fent possible la reflexió, d’una manera conscient: és impossible compartir felicitat o alleugerir patiment si no coneixem.
I encara més quan les criatures ja no tenen barreres de proximitat i denuncien situacions on s’ha actuat amb injustícia, envers qualsevol persona o ésser conscient. Aquesta és la fita a la qual creiem que hem d’aspirar: alleugerir el patiment sigui qui sigui la persona que pateix i, al mateix temps, conèixer el perquè d’aquest patiment i atacar-ne les causes. La solidaritat ha de tenir, des del nostre punt de vista, una funció transformadora.
Val a dir que això no s’aconsegueix amb discursos ni redaccions ben elaborades, ni participant una vegada a l’any (per Nadal, normalment) en la recollida de material per a una ONG (abans dèiem per a les missions). és una feina del dia a dia que ha d’impregnar la nostra manera de fer i de relacionar-nos, que hem de tenir present quan planifiquem l’organització de l’escola, que ha d’amarar tots els aprenentatges. Aquesta actitud de compartir felicitat i alleugerir el dolor, tant de qui tenim a prop com de la gent que és lluny, ha de ser una constant en el dia a dia a l’aula amb qui seu al meu costat, a l’escola, al barri..., amb una actitud crítica i compromesa, que ens doni eines per anar transformant el món.
Només si canviem les idees canviarem la pràctica, i aquesta ens canviarà les idees a mesura que anem modificant la realitat.
Pep Guinovart i Cesc Noguera